L’àliga és el rei dels ocells, i quan ho és aquí i en totes bandes, ben merescut s’ho tindrà. Jo, que no he pas examinat sos drets, li vinguin d’allà on li vinguin, no posaré pas en dubte sa reialesa; sols de passada vull fer esment que aqueix reialme té un pretensor, encara que humil,
i aqueix és el reietó.
El nom de reietó se li dóna a la Plana de Vic; a la Guilleria se li diu reientí; en altres llocs de Catalunya, rei-petit o, més senzilla i curtament, reiet. Mes, em preguntareu, les seves pretensions estan ben fonamentades? Jo us hauré de respondre que tampoc he vist sos papers ni he examinat sos drets d’un a un, fil per agulla; mes, quan se li dóna el títol de rei en tants indrets i ell en porta la corona, encara que petita, alguna reialesa deu tenir.
Ara, si em repliqueu que la reialesa d’un rei-petit per força ha de ser també petita, no us ho negaré. Mes tot això són galindaines i raons de mal pagador, em dirà algú. De què li ha pervingut aqueixa reialesa, petita o grossa que sigui, a un ocell tan petit, per merèixer el títol que se li dóna de reietó?
Diu que en els annals de l’ocelleria, que jo no he tingut ocasió d’escartejar encara, es llegeix que una
vegada els ocells tingueren un gran collotge a fi i efecte de nombrar-se un rei.
– A qui en farem? –es deien l’un a l’altre–. Si en fem al qui canti millor, serà el rossinyol, que és un
pobre trobador, i els trobadors no serveixen gaire per regnar; si en fem al més gros i gran, seria el trencalòs o l’avestruç, i aquest no és més que un salvatge de l’Àfrica, si l’altre un salvatge dels Pirineus; si en fem a l’ocell que ja porti corona, com signe de predestinació a la reialesa, serà el gall, que comptat i rebatut no és més que un sultà de galliner; si en fem al més vistós i bonic, serà el pavo real, que no serveix més que per fer la roda de la fatxenda i és verament un enamorat de si mateix; si fem rei al més valerós, serà un ocell carnisser, que anirà amb nosaltres a mata-degolla per un tres i no res i avui un, demà un altre, se’ns anirà cruspint a tots de viu en viu.
– Fem-ne, doncs, el qui voli més alt? –digué un d’ells.
– Ja està dit –respongueren tots–: l’ocell que voli més amunt serà nostre rei.
Dit i fet, se’n volaren al cim d’una muntanya i allí, fent una ratlla en terra, es posaren de renglera tots los pretensors de la corona i a l’hora convinguda, al crit de «A la una, a les dues, a les tres!», com fan els nois que juguen a córrer, aixecaren tots plegats la volada.
No cal dir que molts ocells es donaren per vençuts abans de volar, altres als primers colps d’ales, i se’n tornaren. El pardal se n’anà a un graner que sabia obert i ben proveït; la llimosa, a son llim, que li ha dat nom, a on furga atrafegada cercant cuquets com un pobre pescador de canya; la mallerenga, a un camp de blat de moro sembrat de fresc.
Alguns ocells s’aturaren a mitja volada. L’oreneta s’aturà vençuda per la falcia; la falcia es detingué vençuda per l’esparver; l’esparver fou vençut per la grua i la grua s’aturà allí dalt, en la regió dels núvols, deixada enrera per la cigonya, que, esporreta, volà fins part damunt. Quan fou allí dalt de tot i s’hi veié tota sola, féu un gran crit:
– Jo sóc el rei dels ocells!
Quan el reietó, que, sense adonar-se’n ella, se li havia posat damunt de l’esquena, respongué:
– No, que sóc jo!
Els ocells que, fent de jutges del torneig, s’ho miraven des del cim de la muntanya declararen que real i veritablement aquell ocellet havia guanyat la corona reial; mes, com que era modest, de poques pretensions i el més petit de nostres ocells, determinaren donar-li el nom escaigut de rei-petit o de reietó, que porta encara i li ve com l’anell al dit.
Entradas
